Amics (i vull dir tots els amics, tant els que ens fan feliços a tots, com tots i cada un que s'han declarat seguirdors incondicionals dels Amics), això que estem vivint és molt gran. És històric, apostuflant, al·lucinant. Per no ser originals, hem de dir que heu fet quelcom dificilment igualable!!
S'acaben entrades, s'han fet 100 concerts, hi ha una reedició del Bed&Breakfast, Per mars i muntanyes en japonès, 20.902 amics dels Amics al facebook i segur que demà la xifra ja s'haurà desfassat un cop més... I at least but not last, hi ha un "segon" concert (segon entre cometes, perquè de fet es farà primer però es va organitzar després, per tant es segon en ordre d'aparició però primer en ordre de dies) al Palau de la Música.
El cas és que els Amics esteu creant històries. A mida que heu anat creixent cap amunt i cap als costats, heu anat abraçant una pila d'amics que us segueixen, que s'emocionen, que canten, que es fan feliços amb vosaltres, nens, nenes, adults i adultes. Molta d'aquesta gent, seguint el vostre costum, també s'han posat a fer cròniques dels SEUS concerts, ja no només vostres, de tothom. Els concerts deixen de ser únicament del grup per passar a ser de tots. Tots els que hem cregut que les nostres vivències eren prou importants com per explicar-les, ho hem fet. Cròniques, fotos... Històries que ara planegen per internet, en diaris personals, diaris de la ciutat, dibuixos... La grandesa que teniu és que si ja els altres grups creen històries, amb vosaltres hem tingut la possibilitat de publicar-les (o més ben dit ens hem dit que perquè no nosaltres també?) de tenir una espècie d'editor, que al cap i a la fi hem estat nosaltres mateixos, que ens ha permès expressar-nos i viure encara més l'experiència Amical.
En aquesta història hi ha moltíssims personatges, hi ha el Dani, l'Eduard, el Ferran i el Joan Enric, i el Kurti, i l'Aleix, el Pol, el Marcel, el Genís, l'Andrés, en Ramón (ho sentim si oblidem algú de la banda), però també la Gemma, (ara no recordem el nom de la segona Marta, però si que era rossa i que conduïa un cotxe en el seu video! ho sentim!) la Marta de iloveamicsdelesarts, la Claudia, que tot i que sempre serà una Clàudia sencera, es presenta com a semiMarta, l'Ibai Acebedo, la Marquesa, nosaltres mateixes, i tota la resta de gent que ha fet cròniques, les ha penjat i Sant Tornem-hi amb un altre concert, i els i les que expressen els seus sentiments i la seva alegria tant al facebook com al blog en els comentaris. Encara ens quedem curtes, perquè la llista que nosaltres hem fet és plena d'absències i sabem que ens oblidem d'un muuuuunt de gent que no hi hauria de faltar..
Sempre des de la màxima subjectivitat que podem oferir ens quedem curtes en paraules. Un crític musical o una persona sociòloga probablement podria analitzar millor tot el que està passant. Nosaltres optem per no analitzar-ho. És bonic de viure, i tenim la sort d'estar vivint-ho ara. Alguns de la nostra quinta (mitjans-finals dels 80) a vegades ens fa ràbia haver-nos perdut als Sopa, o a Sau o als Pets dels inicis perquè erem massa petits per experimentar-los, o potser no haviem ni nascut. Ara ens toca a nosaltres sentir en la nostra pell l'experiència de sentir un grup, la seva música i el seu feedback ben nostre. Les generacions posteriors ens envejaran. Podrem dir que nosaltres vam viure aquell estiu de 2010 en que els Amics us vau fer enormes, aquell estiu en que Beds&Breakfasts, Jean Luc's i Exercicis Seixantes van començar a ressonar per tota Catalunya, per fer-se part de la vida de moltíssims milers de persones.
Les Amigues dels Amics
