Pensaments #3

Pensaments #2

Pensaments #1

Les cançons que molts encara no hem sentit en directe o introduccions que ja no sentirem

Els Amics de les Arts es caracteritzen entre altres coses pels monòlegs i els gags que ens expliquen durant els concerts. També, com és habitual en molts grups, hi ha un munt de cançons que els que fa relativament poc que els seguim no hem sentit mai en directe. Us deixem un petit recull d'anècdotes i cançons:

Avui els videos formen tots part del mateix concert a la Farinera del Clot. Properament, més recerca...

36%- El 20% d'amor propi és important, el 20% de la famíla, també, però sobretot, l'1% per la nostra dissortada pàtria!



El monòleg d'en Ferran per Mecanoscrit del segon origen (ara Liverpool)



A la nit, els flequers són els que remenen la farina...

L'anonimat de les Amigues.

Les amigues dels Amics fem arqueologia amical i ens agrada moure gent per fer coses boniques als concerts. Les amigues dels Amics som anònimes. Les amigues dels Amics mai anirem a una trobada de gomets verds, o a un concert presentant-nos com les amigues dels Amics. El nostre objectiu és un altre. La idea és divertir-nos nosaltres i si amb això divertim a més gent, doncs millor, però sempre des de l'anonimat i la discreció.

Potser som deu persones, potser en som quatre, o potser només dues. Vam escollir uns noms precisos per fer un “guinyo” als seguidors d'Els Amics de les Arts. Mai ens presentarem en públic amb aquests noms, perquè no són nosaltres.

Només som l'Aleix, la Dolors, el Manel i la Violant quan firmem al blog, quan estem al facebook, quan indaguem per internet o quan per casualitat ens trobem restes arquelogiques fora d'aquí

Amb això només volem deixar clar que no espereu que un dia en una trobada, en un post en aquest blog, o en un comentari al dels Amics ens donem a conèixer.

Només cal que ens seguiu el joc. L'Aleix, la Dolors, el Manel i la Violant som aquí. Només aquí. És una mica la màgia de tot això. Els... ens podeu tenir al vostre cap creant-vos-en la imatge que vulgueu, i com que mai sabreu qui som, no us endureu una decepció si descobriu que som gent tan normal com vosaltres.

Cantants, actors i directors...

Fa un mesos en una incursió a Igualada vam poder descobrir això:

D'acord, la qualitat de la foto és horrible. Pero si apreteu bé els ulls com quan volieu veure el "Canal +" sense codificar podreu veure una cara coneguda entre els actors. Sí, allí està en Ferran vestit per representar "La vida es sueño" de Calderón de la Barca. És que no podem oblidar que alguns Amics han fet els seus "pinitos" en el món del teare i el cine.

Com bé podem veure en aquest curtmetratge protagonitzat per en Ferran i dirigit per en Joan Enric:

O en aquest tràiler de la obra "Trinòlegs" en la que actuava en Joan Enric:

I en Joan Enric encara ha dirigit alguns curtmetratges més, un ja us el vam penjar aquí.

Aquell que demostrava l'existència de l'home que treballa fent de gos i que treia totes les ganes de menjar "quicos" de bols aliens... No?

No el recordeu? És aquest.

La resta, us deixarem que els descobriu vosaltres mateixos...

Homus Internetus Mediterranensis

El 23 d'octubre de 2008 els Amics de les Arts escrivien això al blog del ritmes.cat

Cada dia que passa em sento més Homus Internetus Mediterranensis. Arribo a la feina i el primer que faig és mirar el correu, el facebook, el myspace i una llambregada al País. Tot plegat una hora d’entreteniment mediàtic per activar les neurones. Si només fos això, doncs tot estaria bé. El problema és que cadascun d’aquest tipus de mitjans em desperta certa addicció. Comencem pel correu: si el dia anterior has enviat quelcom important, frises per arribar, obrir-lo i veure si ja t’han contestat. Fins i tot m’he instal·lat el Gmail notifier que m’avisa en temps real dels missatgets que m’arriben a l’inbox. O el facebook: una eina fantàstica que encara no sé per a què serveix. L’únic que sé és que perdo el temps agregant amics i llegint comentaris personals de gent que no conec. I molts d’aquests amics són gent que fa anys i panys que no en sabia res i que per art de màgia m’han trobat per la xarxa i vinga…cap a “agregar-nos tots”. O el mític myspace: la plataforma musical que fem servir els amics de les arts. Quina cosa la del myspace. Una web lenta com un cargol del serengeti en època de sequera. Una web que teòricament està pensada per a escoltar la música dels teus grups favorits i que moltes vegades doncs, o simplement no es carreguen les cançons o perdo la santa paciència.

Ja ho veieu, estic fet tot un Homus internetus Mediterranensis subespècie mileurensis. La nova evolució de l’espècie humana.

Això ens porta a pensar en el 2.0 que envolta els Amics. El facebook que no savien ben bé de què servia, el Mysapce que anava lent com un cargol (pobre Armengol), el gmail que amb el temps la gent pràctica hem entès que és més practic que altres plataformes... El Twitter ni tan sols existia. 

Si bé no savien de què podia servir tot això, ells els hi van acabar agafant el "truco" i en gran part és gràcies a això que s'han fet grans. 

Ja han arribat a 30.055 amics al facebook, 3680 al Myspace i 6906 seguidors al Twitter. 

A més, de la frenètica activitat que té el seu blog, tant per les visites, com per la quantitat de comentaris.  Com si no, a través d'ells, dels comentaris no dels Amics, haguéssim pogut contactar a tota la gent que va dur un gomet verd gegant i un dibuix de bola de drac al concert d'ara fa un mes al Palau de la Música? I com no, un gomet verd enganxat a la cara per reconèixer-se a les 20h a Urquinaona?

Reflexions que ens duen a preguntar-nos, què vol dir exactament el terme "2.0"? La senyora Viquipèdia respon:

El terme Web 2.0 (emprat des del 2006 fins a l’actualitat) s’associa habitualment amb les aplicacions web que faciliten la compartició interactiva d’informació, el disseny centrat en l’usuari i la col·laboració dins el World Wide Web. Alguns exemples del Web 2.0 serien les comunitats basades en web, les xarxes socials, els llocs de compartició de vídeos, els wikis i els blocs. Un lloc Web 2.0 permet als seus usuaris interactuar amb altres usuaris o canviar el contingut del lloc; en front dels llocs web no interactius on els usuaris es limiten a mirar passivament la informació que se’ls proporciona.

A més d'això el gran fenòmen de Internet 2.0 és el salt que ha fet cap a altres variants. Literatura, pintura, música. Hi ha museus online en que els propis usuaris decideixen quines peces pengen, o fins-i-tot n'hi ha que recullen peces dels usuaris. La wikipedia és una enciclopedia 2.0 ja que són els usuaris els que en creen els continguts. Els grups de música 2.0 son aquells que varien, evolucionen y creixen estant en contacte directe amb els seus usuaris (els seguidors!). Variant els concerts, creant videoclips, o contingut web en base al que diuen els seus seguidors. Aquests no només tenen la sensació de seguir al grup de música, si no que també senten estar participant en el dia a dia d'aquest. Igual que en un blog, o pujant videos al youtube.

Algú més que nosaltres veu en tot això un retrat no gaire allunyat d'Els Amics de les Arts?

El tiet Truman

Les Amigues dels Amics tenim uns grans col·laboradors que ens han fet descobrir el blog que els Amics tenien a ritmes.cat ja fa quatre anys...

Hem començat a explorar-lo. Per un primer tastet, els Amics parlen d'un tal tiet Truman que deia això:

ELS AMICS DE LES ARTS -Grup d’un gènere denominat Electro-sub pop d’autor, els quals van ser els preferits del vostre tiet Truman. La llàstima és que només va poder veure’n una petita part de l’actuació, però va quedar gratament sorprés per les lletres (del tot recomanables) i la proposta, que encara que en un principi podria semblar simple i tronada, resultava molt encertada. Com que són bons, de ben segur que es fotran de gana.

En la última frase hi ha una afirmació certa i una falsa. Les sabrieu reconèixer?

Remenant els arxius secrets

Feia temps que no en feiem d'arqueologia!

Avui fem un viatge astral al passat dels Amics de les Arts. Tanca els ulls, activa el mecanisme que saps que tens i en una ràpida i frenètica successió d'imatges, torna a quan acabaves de fer 18 anys, o a quan tot just en tenies 10 i no tenies ni idea del que et podia donar la vida, també pots tornar a tenir-ne 25. No sabem ben bé quants anys tens ara!

Obre'ls. Seràs a la teva habitació. La de fa cinc anys, no la d'ara. Probablement no serà el mateix ordinador, ni la mateixa casa, potser tampoc la mateixa ciutat ni el mateix país. Encara menys seràs la mateixa persona.

Serà el 15 de novembre de 2005 i llegiràs això, de quan Liverpool encara es deia Mecanoscrit del segon orígen. Un text introductori ple de sentiments, d'implicació, de nostàlgia del passat que a nosaltres ens té robades el cor:

Hauríem passejat per aquesta platja si encara hi hagués platja. Hauríem passat llargues estones recollint petxines i jugant amb l’aigua del mar… a tu no t’agrada que t’esquitxin, ja ho sé, però si hi hagués hagut platja jo t’ho hauria fet, tan sols per fer-te enfadar. Sovint em ve al cap aquella foto que m’hagués agradat fer-te una tarda d’estiu… duries el cabell curt encara. Ajupida, amb un somriure d’orella a orella, estaries tocant la sorra. Però ara ja no hi ha platja, ni sorra, ni foto, ni tarda. Ara tan sols quedem tu, jo i Liverpool. No trobes estranya la sensació de saber que no tens res a perdre? Tornem a començar, l’endemà és nostre.

Aqui, l'entrada sencera.

P.S: I per tornar encara una miiica més enrere: fotos d'uns Amics molt joves i sense en Dani...