Comença el compte enrere, d'aquí a 15 dies s'acaba la gira que a tots ens ha donat quelcom d'especial, nou, important, emocionant. Els homes que ens han fet feliços a tots es prendran un descans per arrencar amb força un segon treball que tant ells com nosaltres esperem amb candeletes.
Mentrestant però, les Amigues seguim pensant en el que vam viure divendres a St Cugat.
Si amb tota la felicitat que es coïa dins l'Auditori es pogués fer acabar l'hivern, haguéssim tots passat a ser a l'estiu, a l'Agost feixuc i mandrós sense haver de passar per la primavera.
Va ser una nit càlida, amb somriures d'orella a orella, amb gomets verds, rodons i amb forma d'estrella, si n'hi havia de quadrats, no els vam veure...
Hi havia nens, hi havia joves, hi havia adults... Hi ha havia amics, novios, novies, marits i mullers i ves a saber si algún amor incipient es va acabar despertant aquella nit...
Però sobretot hi havia moltes ganes d'Amics, tots els que érem allà sabíem que aquell concert seria únic i irrepetible.
Tot impecablement preparat per emocionar, posar la pell de gallina i fer-nos ballar a les nostres butaques! Què difícil es feia no aixecar-se i què tímids érem tots a l'hora de cantar. Estem segurs que la meitat de l'Auditori volia cantar a plè pulmó i no ens hi atrevíem. Què ho deu fer que en el moment que seiem en una butaca ens tornem tots muts? Ben pensat potser és millor perquè a vegades quan ens quedem en silenci som més capaços de captar el que no captaríem amb les forces posades en cantar i cridar.
No podem parlar del concert sense esmentar els perfectes convidats de la nit.
Comença la festa l'Orquestra Fireluche que ens fa un regal per les orelles tocant un Per mars i muntanyes que si nosaltres pensàvem que no podia ser més delicat, ells l'han dut a un altre nivell. Els sentits a flor de pell només començar!!
L'Anna Roig va ser l'encarregada d'obrir un Déjà-Vu com encara no havíem vist, en francès i molt sensual mentre els quatre Amics intentaven seduir-la.
El Cesk Freixas abans de tot va viure un moment ben emocionant amb la dona que treballa fent de home que treballa fent de gos, i després va cantar la seva cançó tot rebent amb tones d'il·lusió el confeti que el gos llençava.
El Lluís Gavaldà mig emprenyat va entonar una versió coral d'Agost que va posar la pell de gallina a tothom seguida de Rejkjavic, que amb la seva veu ben dolça prenia un tacte diferent i ens podia haver acariciat a tots les galtes si hagués tingut mans, la cançó.
En Sanjosex comparteix amb nosaltres i els Amics una bella cançó amb una bella lletra que reclama la possibilitat de deixar-se endur sense haver de decidir i sentir que el llit ens porta on vulgui. Tot seguit apareix al mig d'Armengol, es perd una mica en la lletra, però no passa res, perquè la nit és tota una festa.
La Judit Nedderman fa les delícies d'en Ferran que per fi ha retrobat la seva Marta. En Joan Enric s'exalta perquè ell que hi és cada dia de cop se sent apartat. La veu de la Judit ens encisa, en directe és encara millor!
I l'Orquestra Fireluche torna per omplir-nos les orelles amb sons nous a A vegades, que es converteix en un preludi del que hauria de ser el final del concert.
Les cançons que ja formen part de la nostra vida quotidiana, i que ens encanten, hi són, no fallen, ens fan vibrar, l'Exercici Seixanta, el Super Bon Noi, Les meves ex i tu, La merda se'ns menja (on un cop més es demostra que als concerts sempre hi ha més dones que homes!), el Tren Transsiberià quasi ens treu de la butaca!
No podem deixar de parlar del final apoteòsic amb el Jean-Luc que s'enfilava fins al sostre de l'Auditori. Tots els que érem allà compartíem una festa, érem a baix, però al mateix temps érem a dalt, compartint escenari amb tots els convidats i amb els Amics. Si no haguéssim estat tants, hi hauriem pujat a saltar tots plegats!
Els Amics gaudeixen, son a casa seva i han muntat una festa on no hi ha faltat de res, els millors amfitrions per tots els assistents a l'esdeveniment. Perquè segueixen sent ells. Sigui en un teatre, un auditori, un pavelló o en un recinte de festa major. Per això els estimem, perquè continuen sent els mateixos del primer dia. Perquè han pencat per arribar a casa nostra, perquè no han esperat que la sort i l'exit vingués sol. I per tot això els tornem amb abundància tot aquesta dedicació donant-los part del nostre temps fent cròniques, venint als concerts, somiant en com serà la propera cita, anant a saludar-los després dels concerts per donar-los les infinites gràcies.
Va ser una nit que no oblidarem mai, un concert d'aquells que sortiran a la biografia que potser un dia s'escriurà dels Amics, com un dia van fer Sopa de Cabra o Els Pets i podrem dir: "jo hi era, ho vaig viure, ho vaig cantar i ho vaig disfrutar...".
[Propera cita, el dilluns dia 7 al Palau de la Música. Aquests quinze dies que queden encara passaran coses.
Estigueu a l'aguait, que les Amigues en volem muntar una una mica grossa per aquesta cita ben important!!]
