Avui recuperem un post que ens va agradar unànimament a les quatre persones que portem aquest blog, un post on els Amics ens explicàven que és lícit en música tant fer sempre el mateix com canviar-ho tot a cada nou CD.
De totes maneres, jo sóc del parer que fer un canvi radical perquè sí, no em cola. No em va colar l'Avril Lavigne quan es va posar a tenyir-se de rossa i vestir de rosa i cantar cançons superflues sobre la novia que no has de tenir (parlo d'ella perquè és la primera que em ve al cap, estic segura que qualsevol de vosaltres em podria donar més exemples).
És a dir, que estic a favor totalment de canvis d'estil, de plantejament, d'esperit, d'ànims i el que calgui, però que no sigui gratuït, que respongui a una evolució natural del cantant o grup i li poguem dir que gràcies per donar-nos lletres, músiques i noves formules per plasmar els nostres sentiments noves i lluents...
Dit això, aqui teniu, L'Amic Jack, del 30 de gener de 2008 i un fragment:
Qualsevol artista té la obligació moral d’estar en recerca constant. Repetir-se és un signe inequívoc d’aburgesament creatiu i de recerca d’estabilitat. Molts grups comencen fent us estil de música, llavors passen a un altre, es canvien el nom, es desfan, es tornen a ajuntar… Intentant buscar un lloc on es trobin còmodes. Quan topen amb la gallina dels ous d’or, o sigui, quan fan un disc que cobreix les seves expectatives artístico-vitals i que els hi permet aconseguir un grup (per molt reduït que sigui) de seguidors, s’enfronten amb un dilema: fer un disc semblant a l’anterior o moure’s, intentar sorprendre de nou. Malauradament, molts grups (sense citar exemples) trien el primer camí. I no ho veig com quelcom reprotxable (no sé si existeix aquesta paraula en català però ja se m’ha entès, no?): cadascú tira per on tira i hi ha gent que pensa que si una cosa t’ha funcionat “per què canviar-ho?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada