Avui tenim la mega crònica de la Yas, comentadora habitual del blog dels Amics i de la que ja hem parlat. Les seves altres cròniques les podeu trobar al seu apartat corresponent. Gràcies Yas per col·laborar!
El primer contacte que vaig tenir amb els Amics de les Arts sense saber que ho eren va ser pel facebook. Tenia amics que es posaven d'estat "tu vius al planeta piruleta" o "mitjons, petons i americanes" o encara "una espasa d'star wars i un os i flors i un dinosaure...". A mi em feia gràcia i m'encantaven les enumeracions, però no ho acabava d'entendre...
Un dia no recordo quan, molt probablement a finals del 2009 quan ja estava des de feia mesos a França, per casa escoltant la ràdio per internet vaig sentir una cançó en la qual deien moltes moltes paraules en francès. Em va fer moltíssima gràcia la idea, així que vaig intentar retenir-ne unes quantes i posar-les al google, a veure si em deia alguna cosa. Així vaig fer, i no sé com, vaig anar a parar davant un video de quatre penjats saltant sobre un "trampolí" i fent les tonteries varies que qualsevol desitjaria fer, i no fa. Recordo que s'em va quedar gravada ipso facto la frase "Et cantaré Jacques Brel des de la Torre Eiffel, farem com l'Amélie en moto per París!".
Aleshores d'un vídeo a l'altre vaig caure sobre l'A vegades, i després ja directament amb els Amics a la platja em vaig dir que aquells paios em queien molt bé! Vaig veure també el making off de l'Home que treballa fent de gos, però juer! No vaig aconseguir trobar el videoclip en si...
Després d'això els meus records no són molt clars. Quan vaig haver canviat de domicili, estant a Lió, recordo haver-me descarregat tot el descarregable de la pàgina web, i no em podia comprar el CD perquè a França no el venien! Així que després d'intentar trobar-los a l'Spotify i no trobar-los (al final van sortir, i tant si van sortir!), em vaig conformar amb tot el que ja tenia i em vaig dir que ja m'esperaria a tenir el CD... Perquè no me'l volia descarregar! Cosa que al final vaig fer, dient-me que de seguida que anés a Catalunya el compraria...
I així va començar la meva odissea (sense treva), allà estava a França, escoltant quasi a diari els Amics, aprofitant els moments d'estar sola al pis per cantar-lo a grito pelao, posant-me'l al mp3 per anar a caminar una mica els matins, escoltant-lo els dies en que tornant de la feina venia desmoralitzada o cansada per apujar-me l'ànim, perquè els Amics i els amics, tenen aquest poder! A l'abril pels volts de St Jordi que vaig tenir uns dies de vacances, vaig baixar cap a casa i vaig passar per una botiga i em vaig comprar el CD, per fí!
Així que estava allà desitjant cada vegada que entrava al blog poder anar a un concert...
Però era tècnicament impossible... fins que finalment, en un viatge llampec fet amb col·legues de França (que no tots francesos) per viure la Festa Major de Rubí, en una decisió presa a l'últim moment perquè mai mai mai a la vida havia fet el salt a la Festa Major de Rubí, per anar a la d'una altra ciutat, vam agafar els cotxes i ens vam plantar a l'ultímissim minut a la plaça de l'Om de St Cugat... i des de llavors...
De tot el que ha passat, el meu blog en deixa constància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada