Roombes, aspiradors, escombres i fregones.

Avui estàvem l'Aleix, la Dolors, el Manel i jo fent neteja de la cambra de bany (bé, de fet només ho feiem l'Aleix i jo, els altres dos perdien el seu temps intentant trobar un sistema per fer que la neteja anés més ràpid i  fos més eficaç, que passava per fer servir "un producto, no todos", i per fer malabarismes amb torns estranys i recaragolats en que cada dia s'havia de netejar una peça del pis dues vegades. Mentre es decidien pel format de la taula que utilitzarien, nosaltres ja havíem rentat, desinfectat i fet brillar tota la tassa del vàter i part de la banyera), i ens hem posat a recordar els vells temps.

Hem intentat recordar com ens vam conèixer. Però no hem pogut. Erem massa petits per poder recordar-ho. El cas és que vam anar a la mateixa llar d'infants. Tots juntets, un dia agafats de la mà del nostre pare, mare o tutor, el mateix any, i tots amb uns llargs, densos i biografiables tres anys a les nostres espatlles ens vam dirigir a la porta de l'escola i allà els nostres adults protectors ens van abandonar a la nostra sort. 

Els mites diuen que en el primer moment, l'Aleix i el Manel es van fer grans amics, i que ens perseguien fent-nos la guitza fins a l'esgotament (Després a l'escola els grans ens afirmarien que si els nens ens molesten, ens persegueixen i ens peguen és perquè ens estimen i estan enamorats. Quants patiments s'hauria estalviat el món si mai ens haguessin ensenyat que no se'ns estima a cops, si no a petons!) a la Dolors i a mi , que també ens havíem fet inseparables. Ens expliquen que nosaltres cridàvem i cridàvem i que ells bramaven i bramaven, i que malgrat que sempre ens queixàvem sempre els anàvem a buscar per seguir cridant, bramant i corrent pels passadissos i el pati. Perquè al cap i a la fi, només era un joc, només eren "Coses de nens" (o més políticament correcte, coses d'infants).