Remenant els arxius secrets. I

Per anar fent boca, començarem per recuperar petites troballes de l'antic blog dels Amics, en aquesta secció que anomenarem "el arxius secrets" (sí, sembla un títol de culebrón de TV3) i en el que anirem fent recerques arqueologiques i cronològiques. Començarem per l'antic blog i després anirem passant a l'actual.

El primer que recuperem és un del novembre del 2005, en que dins l'apartat "Lletres i més" fan una reflexió al voltant de la lletra de dues cançons. En aquest en particular de "Catalonautes" (cançó que ehem, alguns, potser molts, encara no hem sentit!), i "Un dissabte qualsevol".

Les dues reflexions ens han agradat però aqui us presentem només la de "Un dissabte qualsevol", bàsicament perquè és la cançó que coneixem. Si voleu llegir l'altra podeu referir-vos al blog.

Us recomanem que ho llegiu mentre escolteu la cançó, per si no la teniu, el video. En aquest cas, és una versió força diferent de la original del Catalonautes:

http://www.youtube.com/watch?v=5QeWhPTHiRc

UN DISSABTE QUALSEVOL

Tots en un moment o altre ens queixem de la vida rutinària que portem. La conclusió és que “ens passen poques coses a la vida” (Piquet, 2004). Però si ens hi fixem atentament sembla que a vegades ens agradi aquesta rutina. Sempre ens aixequem a la mateixa hora. Sempre caminem pel mateix carrer per anar a la feina. La mateixa ruta d’autobús. Sempre acabem anat a comprar al mateix super d’abaix a casa i per tant, sempre acabem tenint el mateix a taula. Sempre quedem amb la mateixa gent per a anar a sopar, i perquè no, els més afortunats potser tindran una feina de per vida gràcies a l’haver aprovat unes oposicions a un càrrec públic.

Però llavors és quan arriba el dissabte. Aquell dia esperançador on tots els temes i il·lusions aparcades al llarg de la setmana es poden fer realitat, sempre i quan no plogui. Així doncs, tenim el lampista que té un petit Indiana Jones a dintre seu i que agafa el 4x4 per a enfilar el Montseny, fins a la caixera del corte inglés que s’arregla de dalt a baix per a sortir de festa amb les amigues amb l’esperança de trobar un Latin-lover que la comprengui. El dissabte es converteix en la vàlvula d’escape d’aquesta olla a pressió.

Si reflexionen, l’any té 12 mesos, 365 dies, és a dir 52 setmanes (en portem 4 i n’hi restem dos i despejo la X), i de retruc 52 dissabtes. Així doncs, la gent realment viu 52 dies a l’any. Per tant, usant “l’escala del 52”, una persona de 30 anys (30 anys*52 dies) realment ha viscut 1560 dies (=4,27 anys). Llavors tots no som més que mainada, bebès, quitxalla, minyons, criatures.

Els 313 dies restants són pura RUTINA. Però, la meva pregunta és fins quan podem mantenir aquest ritme, aquesta passió pel dissabte? Som mortals i com a bons mortals acabem convertint els 52 dies de vida enun dissabtes qualsevol. Hem “arutinat”el dissabte fent sempre les mateixes coses: anar a buscar el diari. El tallat. El passeig pel parc. El cigaló després de dinar. La migdiada. Anar a veure el partit de futbol de l’equip del poble. Quedar amb els amics al bar per a veure el partit de lliga i finalment, depenent de l’humor i dels anys que un tingui, fer les cervecetes amb els amics i sortir a alegrar la vista.

Amb tots vosaltres un dissabte qualsevol:

Dissabte onze del matí
S’aixeca i va a fer un pipí
L’espolsa ben espolsada
Fa un tallat, llet descremada
I amb la barba de dos dies surt a fora a passejar.

Mentre baixa amb l’ascensor
Parla amb el senyor Lladó.
« Sembla que farà bon dia »
« Si home, només faltaria »
Ha arribat la primavera i duu camisa de cotó

Sempre li passa el mateix
El dissabte s’avorreix
I fulleja el Punt Diari
Regalen un calendari
On hi marca amb boli Bic el dia que començarà

Les vacances, que cada d’any
L’home espera amb gran afany
Aquest cop li agradaria
Poder viatjar a Almería
On hi viu un company amb qui va fer el server militar.

I és que ell és un home com cal
Sempre treballant a la mateixa empresa
No li passa res especial
Mai es queixa, no propotesta, fa del seu país un lloc com cal

Dinar a casa la mamà
La germana portarà
Un nòvio que es un personatge
I que diu que té un gran bagatge
En el ram de la informàtica i la comunicació.

« Ja està bé, per fin ens veiem,
aviat no et coneixerem,
ai fill meu, que ets car de veure,
estàs prim, no m’ho puc creure,
en ‘cabat et daré un tupper i t’ho menges per sopar »

A la tarda va al futbol
Fan primer un minut de dol
I ja es veu que l’espectacle

Avui pot ser una gran debacle.
“No tenim davanter centru” i ja ens han fotut gol.

I és que ell és un home com cal
Sempre treballant a la mateixa empresa
No li passa res especial
Mai es queixa, no propotesta, fa del seu país un lloc com cal

Aquest vespre té un sopar
Amb una noia de Gavà
Agafa el llibre de receptes
I s’aprèn tots els conceptes
fa un cus-cus amb verduretes per poder-la impresionar

Són les 10 i no ha arribat
L’home està desesperat,
Sona el mobil: és la Sandra
“Ai, no vinc és que em fa mandra”
L’home apaga les espelmes i el cus-cus se’l fot el gat

Agafa calers del calaix
Se’n va cap al bar de baix
A comprar unes cigarretes
Tot sortint mira a la dreta
S’entreten amb unes metes i l’atropella el tram-baix

I el maten!!! (x16)

I és que ell era un home com cal
Sempre treballant a la mateixa empresa
No li passa res especial
Mai es queixa, no protesta, fa del seu país un lloc com cal

Música: Amics de les arts
Lletra: Joan Manzaneque Sullivan